Llums i ombres: la complexitat de la tasca educativa

9073
55493

(Per Comissió de Centres Oberts de la FEDAIA) La nostra professió no és senzilla. Molt possiblement sigui més dificultosa que la d’un arquitecte que dissenya els plànols d’una casa o la d’un matemàtic que resol equacions d’una elevada exigència intel•lectual. Un educador o una educadora no actua ni construeix un objecte inexpressiu i sense vida; un educador o una educadora té el difícil encàrrec de generar escenaris que fomentin la millora i el constant benestar d’un ésser que es mou, s’aïlla, estima, riu, plora, crida… Ara bé, no hem de creure en dogmes i aferrar-nos al fet que la nostra intervenció serà sempre amb èxit i eficaç.Si volem que la nostra intervenció sigui realment transformadora, hem d’implicar i tenir en compte la xarxa de suport d’aquelles persones amb qui construïm records i històries comunes encara que no sempre estiguin predisposades a fer-ho. Tenim un gran poder entre les nostres mans, un poder que ens fa ser agents responsables. La nostra acció és més significativa si compartim i construïm conjuntament.

Les nostres decisions poden marcar rumbs i destins diferenciats, per això en la nostra professió es fa essencial ser objectius i rigorosos però també cal ser càlids i propers. Així doncs, hauríem de tendir a cercar un equilibri atòmic on la distància entre les partícules fos suficientment estable per mantenir el sistema i la relació en un estat de constant harmonia. Poder modular aquest conjunt de factors no és fàcil perquè nosaltres treballem amb les persones i cada una d’elles és un passat, un present i un futur diferent de les altres. En conseqüència, no hi ha una resposta universal sobre la manera de com s’ha d’establir i construir un vincle perquè poden haver-hi situacions on ràpidament estableixes una connexió o d’altres on fins i tot els silencis són necessaris.

Som professionals amb intencionalitats positives, però en cap cas ens hem de creure els salvadors de ningú perquè nosaltres no podem viure les seves vides, no podem ser ells i elles. En tot cas, podem ajudar-los i acompanyar-los quan més ho necessitin, quan transitin a través de la incertesa, durant els moments de vulnerabilitat i risc,- i també, durant els moments d’alegries i glòries. Nosaltres som impulsors de vides, dinamitzadors d’autonomia i facilitadors de llibertat.

Per últim, convindria recordar que tot allò que al final queda d’una vida és el que s’ha aconseguit donar de si als altres, el que es guarda en la seva memòria. I potser és això el que significa educar: estar present, saber mirar i reconèixer els altres i oferir-los la millor versió d’un mateix/a. Malgrat tot, quan creguis que ho has entès tot d’aquesta magnífica professió no hauràs fet res més que començar novament, ser educador o educadora és néixer constantment.